N'hi ha que pensen com jo

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/l_ensarronada_del_finan_ament_26546.php

Víctor Alexandre, escriu avui l'article "L'ensarronada del finançament" a El Singular Digital. També és pessimista... o realista.

Si 1300 milions de xinesos saltessin alhora...

Després de mesos de silenci, em decideixo a escriure quelcom en aquest blog sota el nom del meu alter ego. Estic pessimista. ¿O potser hauria de dir sóc pessimista? El cas és que penso que la negociació per al nou finanáment no sortirà bé. No crec que el PSC faci res de l'altre mòn (trencar amb el PSOE, encara que sigui 5 segons); no crec que la unitat d'acció aguanti els interessos partidistes o particulars d'alguns polítics; no crec que la societat catalana munti cap rebel·lió. Al final, en el millor dels casos, acceptarem una almoina i la presentarem en societat com el millor finançament que mai haurà tingut Catalunya (un déjà vu).

N'hi ha que escriuen que hem de començar a preparar l'enfrontament amb Espanya. I jo que em pensava que ja ens hi estem enfrontant des del 1714! N'hi ha que diuen que la unitat d'acció funcionarà (ha, ha, ha). Hi ha opinions per a tots els gustos. Declaracions a la galeria de tota mena. I després diuen que estem perplexos. Com no ho hem d'estar-ho, si seguim jugant de forma ambígua i recargolada, i rebutgem fer alguna cosa més que xerrar i xerrar...

No em feu cas. Veig el que veig i sento el que sento i, després, m'entra aquest pessimisme sense aturador. Jo segueixo pensant que hem de fer demostracions de força cap a Espanya, per aconseguir que ens prenguin seriosament. El nombre fa la força, el gest crea l'impacte, i la repetició genera un efecte.

¿I si ens embarquéssim tots (peró molts, molts) cap a Madrid i el colapsem un dia laboral manifestant-nos per la castellana? A l'estil "Agua para todos" i aquests saraus que munten altres partits.

Ja no podem caure bé a ningú sobre aquesta pell de brau vella i gastada. Portnat-nos bé i fent de "catalán simpático" no ens donaran un duro. Per tant, només ens queda ser molt molt antipàtics i que ens paguin per deixar de ser-ho.

Diuen que si els 1.300 milions de xinesos saltessin tots al mateix temps, l'eix de la terra canviaria. I uns 7,5 milons de catalans? Què pot aconseguir el 20 % de la població espanyola si es posa d'acord en fer quelcom junts?

Qui té por al debat?

Ahir, dilluns 18 de maig, el programa Àgora del Canal 33 hauria d'haver retransmès un debat amb els 4 aspirants a la presidència d'ERC. No va ser així. En lloc d'aquest debat n'hi va haver un altre sobre un altre tema. He sabut que no es va fer el debat perquè algú es va fer enrere. Qui?

Qui té por al debat? Una campanya electoral, no és això, debatre? No es tracta de confrontar idees i de decidir qui les té millor i qui les argumenta millor?

És una llàstima que aquest debat no s'hagi celebrat. Objectivament, hauria d'interessar tothom. Però n'hi ha que no ho van veure així. Qui pot ser?

1.
Podria ser el tàndem Puigcercós-Ridao? En principi, és la candidatura favorita. La que sembla que hagi de guanyar. Per tant, podem pensar que en un debat és qui més tindria a perdre. La cosa podria haver anat com un combat de 3 contra 1. Per tant, perquè arriscar-se a perdre punts?

2.
Podria ser la candidatura Benach-Niubó? Que potser no l'interessa que es vegi massa que el "candidat real" és en Carod? El debat podria haver estat una interferència en l'estratègia de campanya per persona interposada que fa Carod amb l'ajut del tiquet Benach-Niubó. Per tant, perquè exposar-se davant l'audiència?

3.
Podria ser la candidatura d'en Carretero? I per què? Què hi tindria a perdre? Potser és el que podria fer un paper de major coherència i desenmascarar les dues anteriors candidatures, fent-los sortir els colors, només esmentant alguns episodis de deriva. Ben pensat, doncs, en Carretero segur que s'hi devia apuntar.

4.
De la mateixa manera, és més que probable que la candidatura Renyer-Bertran hagi confirmat la seva assistència.

Així, doncs, qui és el poruc?

Abans que res, catalans.

Hi ha una manera de mirar, analitzar i jutjar les accions dels nostres polítics. És determinar quines són les seves prioritats cada cop que diuen o fan alguna cosa. La direcció d'una acció sempre és conseqüència d'una escala de valors. Anirà en un sentit o un altre en funció del valor que estigui per damunt dels altres. Un creient musulmà farà tot el possible per respectar la festa setmanal del divendres. Patirà menyspreu, insults, retallada de sou, marginació... Però farà tot el possible per mantenir una actitud i una manera de fer que ell creu correcta, justa i irrenunciable. Com aquest exemple en podem posar molts més. Quan es creu en una causa justa, no hi ha res que pugui fer que hi renunciem. Se'n pot dir sentiment profund, identitat, supervivència... o tot a l'hora.

En aquest racó de món, ens omplim la boca dient que som catalans, que som i serem, i bla, bla, bla... Però en el fons no som només una cosa. La majoria som catalans i espanyols. I aquesta dicotomia ens mina. Tal i com està plantejada (ben plantejada des del meu punt de vista) no ens deixa ser ni una cosa ni una altra. Però, és més patent de la banda dels que es diuen i es reivindiquen catalans, més catalans que una altra cosa o només catalans. Quan analitzes el seu comportament i les seves accions es veu com la seva ànima espanyola els traeix una i una altra vegada.

El PSC renuncia a tenir grup propi, perquè prima en la majoria dels seus militants l'ànima espanyola per sobre de la catalana. Ells diran que abans són socialistes que catalans (ai, el vell internacionalisme no mor mai!). En el fons és el temor de contrariar els seus compatriotes espanyols el que els frena i no s'atreveixen a ser i a exercir de catalans. Els belgues ho tenen més clar i tenen tots els partits tradicionals (conservadors, liberals i socilaistes) duplicats entre wallons i flamencs. El PSC és el catalanisme descafeïnat.

CiU sempre ha estat molt contundent "de boquilla" i es reclama sobiranista, independentista o el que sigui per poder proclamar la seva catalanitat. però a l'hora dels fets sempre prima el seny. En el cas de CiU "seny" significa, negoci, ordre, estabilitat, pela... és quan recorden que tenen clients a Espanya i potser seria convenient no anar massa lluny, no fos cas que perdéssim negoci. És un catalanisme pragmàtic, que abans de trencar res, s'estima renunciar a ser el que és. La pàtria s'ha de defensar sempre que no suposi un sacrifici personal... CiU és el catalanisme nespresso: ara em prenc una càpsula de ristretto, ara una de descafeïnat.

ERC, que era la que no s'amagava, la que primava la independència, el català, i tot el tra la la, per damunt de tot, fa anys que amaga la R i, sobretot, la C. Es pensa que amb la E, d'esquerra, podrà traure els votants PSC. Aquells que, només de tant en tant, se'n recorden que són catalans. ERC és el catalanisme tallat curt de cafè descafeïnat de sobre amb llet descremada i sacarina... Quan te'l beus, ja no saps si és cafè, aigua tèrbola o tè amb llet.

És un trist panorama. Però és la conseqüència de tenir dues ànimes. Qui més qui menys la té i qui més qui menys ha tingut moments de feblesa i s'ha deixat seduir per l'indret obscur de la seva ànima espanyola. Per exemple, demanant la consumició en catsellà per evitar dir-ho 3 vegades i vocalitzant en català; acceptant que les escriptures del pis siguin en castellà, etc.

Mentre l'indret fosc en domini, la nostra pàrria estarà perduda. Per tant, hem de ser abans que res, catalans. I obrar en consequüència.

Un conseller d'àrees metropolitanes?

(Aquest és un post que s'ha quedat a mitges durant quasi una setmana. El publico tal i com l'he traçat en poques línies. Perdó per no invertit una mica més de temps per argumentar-lo més. Però crec que tot i així, s'entèn el que vull dir).

Barcelona viu el seu pitjor any (El País) i constata que el seu desenvolupament s'estanca.

El Camp de Tarragona és conscient de la seva oportunitat, però no acaba de trobar com aprofitar-la, també per falta de lideratge.

Ressucitar la Corporació Metropolitana de Barcelona? Crear-ne una a Tarragona?

Hi ha qui pensa que serien contrapoders de la Generalitat de Catalunya. Un nou ens? Una nova delimitació territorial que se superposaria a municipis, comarques, provincies, partits judicials, vegueries...?

Som un país petit i ja tenim qui s'ha de responsabilitzar de planificar i solucionar el problema: la Generalitat de Catalunya. No cal crear res nou, ni ressucitar res vell.

PTOP ja planifica... Falta qui impulsi. Falta lideratge. I perquè no un conseller de grans ciutats o d'àrees metropolitanes?

Visca el socialisme! Visca la Independència!

La filla de la Consellera Marina Geli, Carla Nieto, és portada de la revista Man. Millorper ella, pensarà la majoria. Però, mirat amb una mica de temps... i tenint en compte l'espot de la Txe Arana embolicada en una estelada... Fa pensar que... al final, tot s'hi val.

Jo, d'un fill o filla de Conseller o Consellera, socialista, m'esperaria una actitud més compromesa i menys frívola. No és així, pel què es veu. Són els temps que corren. Tampoc m'esperava un espot procandidatura com el de la Txe per part del President del meu Parlament.

Realment, l'espectacle ja ha indundat el periodiste i la publicitat i ara s'ha fixat en la política. Juguem-hi doncs i apuntem-nos als atemptats ridiculistes que proposen a catalunyaffw.

I si les coses són així, cridem tot junts: Visca el Socialisme! Visca la Independència!

Temptacions electorals a ERC

El proper mes de juny, els militants d’ERC tindran ocasió de triar el President i el Secretari General del seu partit. Podran triar entre vàries candidatures. Bàsicament quatre: Puigcercós - Ridao; Benach - Niubó; Carretero - Carandell; i Bertran – Renyer. I hom podria pensar, influenciats com estem pel procés de les eleccions primàries nord-americanes, que el que han de triar és entre quatre “tickets”.

Però, pel que tinc entès, és més divertit que tot això. En realitat, els militants independentistes disposaran de dues urnes per expressar la seva voluntat i, conseqüentment, no estan obligats a triar parelles, sinó que poden conformar la parella o “ticket” de dirigents que ells vulguin.

Oooooh! Què temptador! I quantes combinacions possibles! Us proposo un joc. Imagineu-vos les combinacions possibles, analitzeu la compatibilitat de cada parella resultant i... feu una projecció de com poden anar les coses en el futur.

Per exemple, què passaria si el resultat de les votacions és... Puigcercós-Renyer? Quina serà l’estratègia política d’ERC? Com seria la convivència dins d’ERC? Quin seria el paper d’ERC dins del tripartit?

O per exemple, què serà d’ERC si el resultat és Carretero-Ridao? O Benach-Carandell?

Els qui esteu més familiaritzats amb aquest personatges segur quan podeu treure una lectura més psicològica i personal. Però vist des de fora, la impressió és que qualsevol combinació donaria el mateix resultat.

En el fons, ERC només té un camí, una estratègia, per recuperar l'espai electoral perdut (el que va entusiasmar l'electorat): marcar distàncies amb el PSC (cosa que va des d'enredar una mica més la troca dins del govern tripartit fins a trencar-lo per provcar unes eleccions aticipades) i apropar-se a CiU per a les grans qüestions nacionals (des de pactes puntuals fins a una candidatura conjunta a les Eleccions europees de 2009 com a assaig d’una formula similar per a les eleccions espanyoles de 2012). S'ha acabat el temps de les equidistàncies.

Un pacte Puigcercós-Carod no seria tan dolent...

El debat a ERC és apassionant. Quatre corrents es disputen el lideratge de la formació. Totes afirmen que el debat ha de ser sobre les idees i no sobre les persones. Però, en el fons pesen molt les ànsies d'ascens polític dels que són fora de la direcció (perfectament legítimes) i el desig de romandre al comandament de la nau per part del que ara porten el timó. Encara que vulguem destriar idees de persones, això és pràcticament impossible. Potser per aquesta manera de pensar, Carretero no em va fer el pes. Les idees sí, la persona, no tant.

No obstant, un debat massa perllongat por arribar a cansar (la societat, però sobretot la militància) i més si comptem que fins al congrés del juny encara falten ben bé 2 mesos (ujna eternitat en termes de comunicació política). Per tant, un pacte com el que insinua el col·lectiu 1 d'abril no és tan dolent.

Aportaria estabilitat a ERC quan més la necessita, orientaria els seus dirigents cap al debat política nacional sense la incertesa sobre el resultat del congrés, i facilitaria un recanvi o renovació pactada i lenta. Això últim, seria una novetat a ERC ja que cada 10 anys ens ha sorprès amb grans catarsis amb caracteríestiques de refundació.

La E, la R i la C han de saber conviure.

Dues coses bones d'en Carretero

Repassant les meves notes del sopar amb Joan Carretero (8 d'abril), descobreixo dues coses que em van agradar. Les va esmentar sense poder desenvolupar-les massa ja que el temps era limitat i moltes les persones interessades en preguntar.

Primera, la necessitat d'aprofitar millor i de forma sistemàtica i ordenada el knowhow que les persones poden aportar o adquireixen en llocs de responsabilitat pública. Un amic, em deia que ja voldria ell que tots els partits catalans tinguessin la visió en recursos humans que té el PSC. I li dono la raó. A excepció del partit dels socialistes catalans, ningú no crea, forma, promociona i té cura de les seves elits i de la seva militància com els socialistes. I en aquest sentit, Carretero deia amb encert que calia aprofitar millor el capital humà d'ERC i poder demanar cinc CVs de candidats idonis per ocupar un lloc tècnic o polític a l'administració pública i poder triar el millor entre els millors.

Segona, derivada de la primera (en bona part), la necessitat de prestigiar la política i els polítics. Avui, les solucions a les demandes de la societat i la superació dels reptes d'una nació passen per la conformació d'equips multidisciplinars i experts. Però en la forma en què els partits semblen conformar-los prima la confiança, la fidelitat, per damunt de l'experiència, la professionalitat. Crec que ambdues han de coincidir.

Aquest discurs hauria de ser molt més transversal i contagiar tots els partits. Guanyarien ells, guanyaria l'administració pública, guanyaria la societat, guanyaria la qualitat democràtica i de gestió del país.

Tot esperant el messies...

Ahir vaig anar al sopar amb el Joan Carretero (i la Rut Carandell) organitzat per l’amic Dessmond. Més de 60 persones curioses i que es delien per conèixer el líder d’ R.Cat.
Una mica decebedor, tot plegat. Personalment, n’esperava més d’en Carretero. El seu projecte sembla basar-se simplement en un canvi d’estratègia que s’explica amb el reordenament de les sigles d’ERC: primer, la C, després la R i finalment, la E.

El to, proper, desenfadat, sincer, del discurs del líder d’R.Cat, contrastava amb una actitud poc mitinera. No semblava que el candidat estigués embarcat en una precampanya (i ho està, no?). I em va sobtar la manca de contrast de les seves idees amb les de les altres candidatures. Un tipus d'argumentació necessària i imprescindible en una situació en la que esperes convèncer el teu auditori que ets la millor opció per liderar ERC i, en certa manera, liderar un canvi estratègic en la política catalana.

Vaja. Que si algú esperava reconèixer en ell, l’enviat, l’ungit per treure’ns de l’atzucac i alliberar-nos del jou... Segurament, es va quedar amb les ganes.

I és que tots, especialment els (tardo)joves de 35 a 45 anys, ens sentim orfes de lideratge. És comprensible, si tenim en compte que la meitat de la nostra vida hem viscut amb un President de la Generalitat com Jordi Pujol, com ho reflecteix molt bé en un post l’amic Marc en el seu blog (catalunyaffw). Estem vivint un final de cicle polític que podem interpretar en nombrosos signes: confirmació (enèsima) de la impossibilitat d’un pacte o encaix amb Espanya, feblesa institucional, manca de projecte de país, desencís ciutadà, abstenció elevada, etc. i sobretot, manca de lideratge.

Final de cicle

Un final de cicle que està produint moviments dins de tots els partits en un clar fenomen de reposicionament ideològic i electoral.

CiU. Instal·lada en una deriva sobiranista i oblidant quin ha estat i hauria de ser el seu paper: el seu rol és implicar el vot més centrista d’autodefinició “tan català com espanyol” en un projecte nacional conciliador i ordenat (el pujolisme sense pujol, vaja). La Federació competeix per la patent sobiranista amb ERC intentat recuperar 120 mil vots, però pel camí s’allunya dels 400 mil més centristes i menys nacionalistes. Pujol, conscient d’això, mai no va tenir la necessitat de proclamar-se independentista o sobiranista. Com a bon coneixedor de la història (i d’ella se’n treuen moltes lliçons) sap que l’assoliment d’un estat propi passa per tres etapes: la presa de consciència nacional (la nostra “Renaixença”), la construcció nacional (la creació d’una societat forta amb un model de futur consensuat i un projecte per assolir-lo) i la independència (fruit de dues circumstàncies que han de coincidir en el temps: la maduresa de la construcció nacional o etapa 2, i una crisi internacional o un episodi de gran desordre que permet proclamar la independència amb garanties de reconeixement per part dels altres membres del club dels estats (La fi de la II Guerra Mundial, la caiguda del mur de Berlín, el col·lapse d’un règim polític...).

PSC. Més PSOE que mai, guanyant centralitat política a Catalunya, només mobilitzant part el seu vot, i aconseguint implicar tots els partits d’”esquerra”. Quina xamba!

ERC. Amagant l’R i la C (fent servir la imatge que utilitza Carretero per explicar el seu projecte) per guanyar parcel·les de poder o part de la menjadora. Perfectament legítim des del punt de vista de la Ciència Política, però molt dolent pel que fa a la trajectòria del partit fins el 2003... No gens rectilínia, és veritat, però -com els velers que va virades de bord- amb un rumb clar i declarat: la independència. Avui, segons Carretero, tot això s’amaga darrere un discurs-estratègia (per créixer en el cinturó vermell de Barcelona) més pròpia de l’antic Conseller de Benestar Social, Comas (CiU), que d’un partit independentista del segle XXI.

ICV. Tastant (el gust amargant) l’altre costat (no tant fàcil) de la barricada.

PP. Entre Cambó i Balmes, i demanant permís a Gènova-Madrid per a qualsevol cosa.

Tot això, és fruit d’una preocupant crisi de lideratge. Montilla, Carod, Puigcercós, Saura, Mas, Duran o Nebrera (?), no semblen estar destinats a liderar Catalunya més enllà d’un o dos mandats més. Però... Com ha de ser el messies? Què diuen les escriptures? Què diuen els profetes anteriors? Aquí també, estem orfes de prediccions i, potser, també hem de recórrer a la Història per saber com ha de ser l’ungit.

Enyorança de Pujol.

Si prenem com a referència els líders catalans dels darrers 100 anys (limitant-nos a aquells que van encapçalar la reconstrucció nacional) veiem com (i això no és meu) el que tenen en comú Prat de la Riba, Macià i Jordi Pujol són tres coses: una idea del què ha de ser Catalunya, un model social d’integració i progrés i un projecte per assolir les dues primeres coses.

Només amb aquestes tres coses, en tenim prou per reconèixer el messies? Quasi que sí. I si passem per aquest sedàs, els Montilla, Carod, Puigcercós, Saura, Mas, Duran o Nebrera (?) qui queda?

Decebedor, no?

Però, a més, l’enviat ha de reunir algunes altres qualitats. Prenem com a exemple, Jordi Pujol, per proximitat històrica i coneixement més profund. Se l’ha qualificat de personatge polièdric. Posseïdor de múltiples facetes o cares que conformen un poliedre regular. Citant de memòria, podríem dir que en economia és un liberal (iniciativa, empresa, responsabilitat social), en allò social és un socialdemòcrata d’estil escandinau (jo t’ajudo, però a canvi que tu facis alguna cosa per tu i per al teu país), profundament cristià (catòlic, però no conservador, ni retrògrada i a més respectuós amb l’església sempre que assumeixi la seva part de feina i de responsabilitat en la construcció nacional), populista en el tracte amb la gent i a l’hora conscient del rol institucional i simbòlic d’un líder, políglota, etc.

Si tornem a fer servir aquestes qualitats com a sedàs... qui queda?

Reconeixem-ho, el trobem a faltar. I cerquem i cerquem sense trobar recanvi o un d’igual més jove. I no, no és en Carretero. Llàstima.

Ferrusola diu el que pensa

La Marta Ferrusola ha dit en veu alta el que molts pensen en silenci. A molts els molesta que un andalús que no parla bé el català sigui President de Catalunya. S'equivoquen si ho expressen així. En el fons, tan és d'on sigui, ni si parla més bé o més malament el català (Rubianes el parla fatal i cau simpàtic...). En el fons, el que no agrada a José Montilla és el projecte polític que representa: un cert catalanisme light, discret, poc combatiu i molt amistós amb la nació "germana". L'espanyol, em refereixo.

Per tant, el que ha expressat la Marta Ferrusola és una certa frustració per no veure al capdavant de la Generalitat de Catalunya una persona (amb cognoms catalans, millor) que representi un catalanisme o un nacionalisme més compromès amb la defensa de la identitat i les llibertats de Catalunya.

El que passa és que el missatge no expressava amb fidelitat el concepte o idea.