Abans que res, catalans.

Hi ha una manera de mirar, analitzar i jutjar les accions dels nostres polítics. És determinar quines són les seves prioritats cada cop que diuen o fan alguna cosa. La direcció d'una acció sempre és conseqüència d'una escala de valors. Anirà en un sentit o un altre en funció del valor que estigui per damunt dels altres. Un creient musulmà farà tot el possible per respectar la festa setmanal del divendres. Patirà menyspreu, insults, retallada de sou, marginació... Però farà tot el possible per mantenir una actitud i una manera de fer que ell creu correcta, justa i irrenunciable. Com aquest exemple en podem posar molts més. Quan es creu en una causa justa, no hi ha res que pugui fer que hi renunciem. Se'n pot dir sentiment profund, identitat, supervivència... o tot a l'hora.

En aquest racó de món, ens omplim la boca dient que som catalans, que som i serem, i bla, bla, bla... Però en el fons no som només una cosa. La majoria som catalans i espanyols. I aquesta dicotomia ens mina. Tal i com està plantejada (ben plantejada des del meu punt de vista) no ens deixa ser ni una cosa ni una altra. Però, és més patent de la banda dels que es diuen i es reivindiquen catalans, més catalans que una altra cosa o només catalans. Quan analitzes el seu comportament i les seves accions es veu com la seva ànima espanyola els traeix una i una altra vegada.

El PSC renuncia a tenir grup propi, perquè prima en la majoria dels seus militants l'ànima espanyola per sobre de la catalana. Ells diran que abans són socialistes que catalans (ai, el vell internacionalisme no mor mai!). En el fons és el temor de contrariar els seus compatriotes espanyols el que els frena i no s'atreveixen a ser i a exercir de catalans. Els belgues ho tenen més clar i tenen tots els partits tradicionals (conservadors, liberals i socilaistes) duplicats entre wallons i flamencs. El PSC és el catalanisme descafeïnat.

CiU sempre ha estat molt contundent "de boquilla" i es reclama sobiranista, independentista o el que sigui per poder proclamar la seva catalanitat. però a l'hora dels fets sempre prima el seny. En el cas de CiU "seny" significa, negoci, ordre, estabilitat, pela... és quan recorden que tenen clients a Espanya i potser seria convenient no anar massa lluny, no fos cas que perdéssim negoci. És un catalanisme pragmàtic, que abans de trencar res, s'estima renunciar a ser el que és. La pàtria s'ha de defensar sempre que no suposi un sacrifici personal... CiU és el catalanisme nespresso: ara em prenc una càpsula de ristretto, ara una de descafeïnat.

ERC, que era la que no s'amagava, la que primava la independència, el català, i tot el tra la la, per damunt de tot, fa anys que amaga la R i, sobretot, la C. Es pensa que amb la E, d'esquerra, podrà traure els votants PSC. Aquells que, només de tant en tant, se'n recorden que són catalans. ERC és el catalanisme tallat curt de cafè descafeïnat de sobre amb llet descremada i sacarina... Quan te'l beus, ja no saps si és cafè, aigua tèrbola o tè amb llet.

És un trist panorama. Però és la conseqüència de tenir dues ànimes. Qui més qui menys la té i qui més qui menys ha tingut moments de feblesa i s'ha deixat seduir per l'indret obscur de la seva ànima espanyola. Per exemple, demanant la consumició en catsellà per evitar dir-ho 3 vegades i vocalitzant en català; acceptant que les escriptures del pis siguin en castellà, etc.

Mentre l'indret fosc en domini, la nostra pàrria estarà perduda. Per tant, hem de ser abans que res, catalans. I obrar en consequüència.