N'hi ha que pensen com jo

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/l_ensarronada_del_finan_ament_26546.php

Víctor Alexandre, escriu avui l'article "L'ensarronada del finançament" a El Singular Digital. També és pessimista... o realista.

Si 1300 milions de xinesos saltessin alhora...

Després de mesos de silenci, em decideixo a escriure quelcom en aquest blog sota el nom del meu alter ego. Estic pessimista. ¿O potser hauria de dir sóc pessimista? El cas és que penso que la negociació per al nou finanáment no sortirà bé. No crec que el PSC faci res de l'altre mòn (trencar amb el PSOE, encara que sigui 5 segons); no crec que la unitat d'acció aguanti els interessos partidistes o particulars d'alguns polítics; no crec que la societat catalana munti cap rebel·lió. Al final, en el millor dels casos, acceptarem una almoina i la presentarem en societat com el millor finançament que mai haurà tingut Catalunya (un déjà vu).

N'hi ha que escriuen que hem de començar a preparar l'enfrontament amb Espanya. I jo que em pensava que ja ens hi estem enfrontant des del 1714! N'hi ha que diuen que la unitat d'acció funcionarà (ha, ha, ha). Hi ha opinions per a tots els gustos. Declaracions a la galeria de tota mena. I després diuen que estem perplexos. Com no ho hem d'estar-ho, si seguim jugant de forma ambígua i recargolada, i rebutgem fer alguna cosa més que xerrar i xerrar...

No em feu cas. Veig el que veig i sento el que sento i, després, m'entra aquest pessimisme sense aturador. Jo segueixo pensant que hem de fer demostracions de força cap a Espanya, per aconseguir que ens prenguin seriosament. El nombre fa la força, el gest crea l'impacte, i la repetició genera un efecte.

¿I si ens embarquéssim tots (peró molts, molts) cap a Madrid i el colapsem un dia laboral manifestant-nos per la castellana? A l'estil "Agua para todos" i aquests saraus que munten altres partits.

Ja no podem caure bé a ningú sobre aquesta pell de brau vella i gastada. Portnat-nos bé i fent de "catalán simpático" no ens donaran un duro. Per tant, només ens queda ser molt molt antipàtics i que ens paguin per deixar de ser-ho.

Diuen que si els 1.300 milions de xinesos saltessin tots al mateix temps, l'eix de la terra canviaria. I uns 7,5 milons de catalans? Què pot aconseguir el 20 % de la població espanyola si es posa d'acord en fer quelcom junts?

Qui té por al debat?

Ahir, dilluns 18 de maig, el programa Àgora del Canal 33 hauria d'haver retransmès un debat amb els 4 aspirants a la presidència d'ERC. No va ser així. En lloc d'aquest debat n'hi va haver un altre sobre un altre tema. He sabut que no es va fer el debat perquè algú es va fer enrere. Qui?

Qui té por al debat? Una campanya electoral, no és això, debatre? No es tracta de confrontar idees i de decidir qui les té millor i qui les argumenta millor?

És una llàstima que aquest debat no s'hagi celebrat. Objectivament, hauria d'interessar tothom. Però n'hi ha que no ho van veure així. Qui pot ser?

1.
Podria ser el tàndem Puigcercós-Ridao? En principi, és la candidatura favorita. La que sembla que hagi de guanyar. Per tant, podem pensar que en un debat és qui més tindria a perdre. La cosa podria haver anat com un combat de 3 contra 1. Per tant, perquè arriscar-se a perdre punts?

2.
Podria ser la candidatura Benach-Niubó? Que potser no l'interessa que es vegi massa que el "candidat real" és en Carod? El debat podria haver estat una interferència en l'estratègia de campanya per persona interposada que fa Carod amb l'ajut del tiquet Benach-Niubó. Per tant, perquè exposar-se davant l'audiència?

3.
Podria ser la candidatura d'en Carretero? I per què? Què hi tindria a perdre? Potser és el que podria fer un paper de major coherència i desenmascarar les dues anteriors candidatures, fent-los sortir els colors, només esmentant alguns episodis de deriva. Ben pensat, doncs, en Carretero segur que s'hi devia apuntar.

4.
De la mateixa manera, és més que probable que la candidatura Renyer-Bertran hagi confirmat la seva assistència.

Així, doncs, qui és el poruc?

Abans que res, catalans.

Hi ha una manera de mirar, analitzar i jutjar les accions dels nostres polítics. És determinar quines són les seves prioritats cada cop que diuen o fan alguna cosa. La direcció d'una acció sempre és conseqüència d'una escala de valors. Anirà en un sentit o un altre en funció del valor que estigui per damunt dels altres. Un creient musulmà farà tot el possible per respectar la festa setmanal del divendres. Patirà menyspreu, insults, retallada de sou, marginació... Però farà tot el possible per mantenir una actitud i una manera de fer que ell creu correcta, justa i irrenunciable. Com aquest exemple en podem posar molts més. Quan es creu en una causa justa, no hi ha res que pugui fer que hi renunciem. Se'n pot dir sentiment profund, identitat, supervivència... o tot a l'hora.

En aquest racó de món, ens omplim la boca dient que som catalans, que som i serem, i bla, bla, bla... Però en el fons no som només una cosa. La majoria som catalans i espanyols. I aquesta dicotomia ens mina. Tal i com està plantejada (ben plantejada des del meu punt de vista) no ens deixa ser ni una cosa ni una altra. Però, és més patent de la banda dels que es diuen i es reivindiquen catalans, més catalans que una altra cosa o només catalans. Quan analitzes el seu comportament i les seves accions es veu com la seva ànima espanyola els traeix una i una altra vegada.

El PSC renuncia a tenir grup propi, perquè prima en la majoria dels seus militants l'ànima espanyola per sobre de la catalana. Ells diran que abans són socialistes que catalans (ai, el vell internacionalisme no mor mai!). En el fons és el temor de contrariar els seus compatriotes espanyols el que els frena i no s'atreveixen a ser i a exercir de catalans. Els belgues ho tenen més clar i tenen tots els partits tradicionals (conservadors, liberals i socilaistes) duplicats entre wallons i flamencs. El PSC és el catalanisme descafeïnat.

CiU sempre ha estat molt contundent "de boquilla" i es reclama sobiranista, independentista o el que sigui per poder proclamar la seva catalanitat. però a l'hora dels fets sempre prima el seny. En el cas de CiU "seny" significa, negoci, ordre, estabilitat, pela... és quan recorden que tenen clients a Espanya i potser seria convenient no anar massa lluny, no fos cas que perdéssim negoci. És un catalanisme pragmàtic, que abans de trencar res, s'estima renunciar a ser el que és. La pàtria s'ha de defensar sempre que no suposi un sacrifici personal... CiU és el catalanisme nespresso: ara em prenc una càpsula de ristretto, ara una de descafeïnat.

ERC, que era la que no s'amagava, la que primava la independència, el català, i tot el tra la la, per damunt de tot, fa anys que amaga la R i, sobretot, la C. Es pensa que amb la E, d'esquerra, podrà traure els votants PSC. Aquells que, només de tant en tant, se'n recorden que són catalans. ERC és el catalanisme tallat curt de cafè descafeïnat de sobre amb llet descremada i sacarina... Quan te'l beus, ja no saps si és cafè, aigua tèrbola o tè amb llet.

És un trist panorama. Però és la conseqüència de tenir dues ànimes. Qui més qui menys la té i qui més qui menys ha tingut moments de feblesa i s'ha deixat seduir per l'indret obscur de la seva ànima espanyola. Per exemple, demanant la consumició en catsellà per evitar dir-ho 3 vegades i vocalitzant en català; acceptant que les escriptures del pis siguin en castellà, etc.

Mentre l'indret fosc en domini, la nostra pàrria estarà perduda. Per tant, hem de ser abans que res, catalans. I obrar en consequüència.

Un conseller d'àrees metropolitanes?

(Aquest és un post que s'ha quedat a mitges durant quasi una setmana. El publico tal i com l'he traçat en poques línies. Perdó per no invertit una mica més de temps per argumentar-lo més. Però crec que tot i així, s'entèn el que vull dir).

Barcelona viu el seu pitjor any (El País) i constata que el seu desenvolupament s'estanca.

El Camp de Tarragona és conscient de la seva oportunitat, però no acaba de trobar com aprofitar-la, també per falta de lideratge.

Ressucitar la Corporació Metropolitana de Barcelona? Crear-ne una a Tarragona?

Hi ha qui pensa que serien contrapoders de la Generalitat de Catalunya. Un nou ens? Una nova delimitació territorial que se superposaria a municipis, comarques, provincies, partits judicials, vegueries...?

Som un país petit i ja tenim qui s'ha de responsabilitzar de planificar i solucionar el problema: la Generalitat de Catalunya. No cal crear res nou, ni ressucitar res vell.

PTOP ja planifica... Falta qui impulsi. Falta lideratge. I perquè no un conseller de grans ciutats o d'àrees metropolitanes?