Ahir vaig anar al sopar amb el Joan Carretero (i la Rut Carandell) organitzat per l’amic Dessmond. Més de 60 persones curioses i que es delien per conèixer el líder d’ R.Cat.
Una mica decebedor, tot plegat. Personalment, n’esperava més d’en Carretero. El seu projecte sembla basar-se simplement en un canvi d’estratègia que s’explica amb el reordenament de les sigles d’ERC: primer, la C, després la R i finalment, la E.
El to, proper, desenfadat, sincer, del discurs del líder d’R.Cat, contrastava amb una actitud poc mitinera. No semblava que el candidat estigués embarcat en una precampanya (i ho està, no?). I em va sobtar la manca de contrast de les seves idees amb les de les altres candidatures. Un tipus d'argumentació necessària i imprescindible en una situació en la que esperes convèncer el teu auditori que ets la millor opció per liderar ERC i, en certa manera, liderar un canvi estratègic en la política catalana.
Vaja. Que si algú esperava reconèixer en ell, l’enviat, l’ungit per treure’ns de l’atzucac i alliberar-nos del jou... Segurament, es va quedar amb les ganes.
I és que tots, especialment els (tardo)joves de 35 a 45 anys, ens sentim orfes de lideratge. És comprensible, si tenim en compte que la meitat de la nostra vida hem viscut amb un President de la Generalitat com Jordi Pujol, com ho reflecteix molt bé en un post l’amic Marc en el seu blog (catalunyaffw). Estem vivint un final de cicle polític que podem interpretar en nombrosos signes: confirmació (enèsima) de la impossibilitat d’un pacte o encaix amb Espanya, feblesa institucional, manca de projecte de país, desencís ciutadà, abstenció elevada, etc. i sobretot, manca de lideratge.
Final de cicle
Un final de cicle que està produint moviments dins de tots els partits en un clar fenomen de reposicionament ideològic i electoral.
CiU. Instal·lada en una deriva sobiranista i oblidant quin ha estat i hauria de ser el seu paper: el seu rol és implicar el vot més centrista d’autodefinició “tan català com espanyol” en un projecte nacional conciliador i ordenat (el pujolisme sense pujol, vaja). La Federació competeix per la patent sobiranista amb ERC intentat recuperar 120 mil vots, però pel camí s’allunya dels 400 mil més centristes i menys nacionalistes. Pujol, conscient d’això, mai no va tenir la necessitat de proclamar-se independentista o sobiranista. Com a bon coneixedor de la història (i d’ella se’n treuen moltes lliçons) sap que l’assoliment d’un estat propi passa per tres etapes: la presa de consciència nacional (la nostra “Renaixença”), la construcció nacional (la creació d’una societat forta amb un model de futur consensuat i un projecte per assolir-lo) i la independència (fruit de dues circumstàncies que han de coincidir en el temps: la maduresa de la construcció nacional o etapa 2, i una crisi internacional o un episodi de gran desordre que permet proclamar la independència amb garanties de reconeixement per part dels altres membres del club dels estats (La fi de la II Guerra Mundial, la caiguda del mur de Berlín, el col·lapse d’un règim polític...).
PSC. Més PSOE que mai, guanyant centralitat política a Catalunya, només mobilitzant part el seu vot, i aconseguint implicar tots els partits d’”esquerra”. Quina xamba!
ERC. Amagant l’R i la C (fent servir la imatge que utilitza Carretero per explicar el seu projecte) per guanyar parcel·les de poder o part de la menjadora. Perfectament legítim des del punt de vista de la Ciència Política, però molt dolent pel que fa a la trajectòria del partit fins el 2003... No gens rectilínia, és veritat, però -com els velers que va virades de bord- amb un rumb clar i declarat: la independència. Avui, segons Carretero, tot això s’amaga darrere un discurs-estratègia (per créixer en el cinturó vermell de Barcelona) més pròpia de l’antic Conseller de Benestar Social, Comas (CiU), que d’un partit independentista del segle XXI.
ICV. Tastant (el gust amargant) l’altre costat (no tant fàcil) de la barricada.
PP. Entre Cambó i Balmes, i demanant permís a Gènova-Madrid per a qualsevol cosa.
Tot això, és fruit d’una preocupant crisi de lideratge. Montilla, Carod, Puigcercós, Saura, Mas, Duran o Nebrera (?), no semblen estar destinats a liderar Catalunya més enllà d’un o dos mandats més. Però... Com ha de ser el messies? Què diuen les escriptures? Què diuen els profetes anteriors? Aquí també, estem orfes de prediccions i, potser, també hem de recórrer a la Història per saber com ha de ser l’ungit.
Enyorança de Pujol.
Si prenem com a referència els líders catalans dels darrers 100 anys (limitant-nos a aquells que van encapçalar la reconstrucció nacional) veiem com (i això no és meu) el que tenen en comú Prat de la Riba, Macià i Jordi Pujol són tres coses: una idea del què ha de ser Catalunya, un model social d’integració i progrés i un projecte per assolir les dues primeres coses.
Només amb aquestes tres coses, en tenim prou per reconèixer el messies? Quasi que sí. I si passem per aquest sedàs, els Montilla, Carod, Puigcercós, Saura, Mas, Duran o Nebrera (?) qui queda?
Decebedor, no?
Però, a més, l’enviat ha de reunir algunes altres qualitats. Prenem com a exemple, Jordi Pujol, per proximitat històrica i coneixement més profund. Se l’ha qualificat de personatge polièdric. Posseïdor de múltiples facetes o cares que conformen un poliedre regular. Citant de memòria, podríem dir que en economia és un liberal (iniciativa, empresa, responsabilitat social), en allò social és un socialdemòcrata d’estil escandinau (jo t’ajudo, però a canvi que tu facis alguna cosa per tu i per al teu país), profundament cristià (catòlic, però no conservador, ni retrògrada i a més respectuós amb l’església sempre que assumeixi la seva part de feina i de responsabilitat en la construcció nacional), populista en el tracte amb la gent i a l’hora conscient del rol institucional i simbòlic d’un líder, políglota, etc.
Si tornem a fer servir aquestes qualitats com a sedàs... qui queda?
Reconeixem-ho, el trobem a faltar. I cerquem i cerquem sense trobar recanvi o un d’igual més jove. I no, no és en Carretero. Llàstima.
Una mica decebedor, tot plegat. Personalment, n’esperava més d’en Carretero. El seu projecte sembla basar-se simplement en un canvi d’estratègia que s’explica amb el reordenament de les sigles d’ERC: primer, la C, després la R i finalment, la E.
El to, proper, desenfadat, sincer, del discurs del líder d’R.Cat, contrastava amb una actitud poc mitinera. No semblava que el candidat estigués embarcat en una precampanya (i ho està, no?). I em va sobtar la manca de contrast de les seves idees amb les de les altres candidatures. Un tipus d'argumentació necessària i imprescindible en una situació en la que esperes convèncer el teu auditori que ets la millor opció per liderar ERC i, en certa manera, liderar un canvi estratègic en la política catalana.
Vaja. Que si algú esperava reconèixer en ell, l’enviat, l’ungit per treure’ns de l’atzucac i alliberar-nos del jou... Segurament, es va quedar amb les ganes.
I és que tots, especialment els (tardo)joves de 35 a 45 anys, ens sentim orfes de lideratge. És comprensible, si tenim en compte que la meitat de la nostra vida hem viscut amb un President de la Generalitat com Jordi Pujol, com ho reflecteix molt bé en un post l’amic Marc en el seu blog (catalunyaffw). Estem vivint un final de cicle polític que podem interpretar en nombrosos signes: confirmació (enèsima) de la impossibilitat d’un pacte o encaix amb Espanya, feblesa institucional, manca de projecte de país, desencís ciutadà, abstenció elevada, etc. i sobretot, manca de lideratge.
Final de cicle
Un final de cicle que està produint moviments dins de tots els partits en un clar fenomen de reposicionament ideològic i electoral.
CiU. Instal·lada en una deriva sobiranista i oblidant quin ha estat i hauria de ser el seu paper: el seu rol és implicar el vot més centrista d’autodefinició “tan català com espanyol” en un projecte nacional conciliador i ordenat (el pujolisme sense pujol, vaja). La Federació competeix per la patent sobiranista amb ERC intentat recuperar 120 mil vots, però pel camí s’allunya dels 400 mil més centristes i menys nacionalistes. Pujol, conscient d’això, mai no va tenir la necessitat de proclamar-se independentista o sobiranista. Com a bon coneixedor de la història (i d’ella se’n treuen moltes lliçons) sap que l’assoliment d’un estat propi passa per tres etapes: la presa de consciència nacional (la nostra “Renaixença”), la construcció nacional (la creació d’una societat forta amb un model de futur consensuat i un projecte per assolir-lo) i la independència (fruit de dues circumstàncies que han de coincidir en el temps: la maduresa de la construcció nacional o etapa 2, i una crisi internacional o un episodi de gran desordre que permet proclamar la independència amb garanties de reconeixement per part dels altres membres del club dels estats (La fi de la II Guerra Mundial, la caiguda del mur de Berlín, el col·lapse d’un règim polític...).
PSC. Més PSOE que mai, guanyant centralitat política a Catalunya, només mobilitzant part el seu vot, i aconseguint implicar tots els partits d’”esquerra”. Quina xamba!
ERC. Amagant l’R i la C (fent servir la imatge que utilitza Carretero per explicar el seu projecte) per guanyar parcel·les de poder o part de la menjadora. Perfectament legítim des del punt de vista de la Ciència Política, però molt dolent pel que fa a la trajectòria del partit fins el 2003... No gens rectilínia, és veritat, però -com els velers que va virades de bord- amb un rumb clar i declarat: la independència. Avui, segons Carretero, tot això s’amaga darrere un discurs-estratègia (per créixer en el cinturó vermell de Barcelona) més pròpia de l’antic Conseller de Benestar Social, Comas (CiU), que d’un partit independentista del segle XXI.
ICV. Tastant (el gust amargant) l’altre costat (no tant fàcil) de la barricada.
PP. Entre Cambó i Balmes, i demanant permís a Gènova-Madrid per a qualsevol cosa.
Tot això, és fruit d’una preocupant crisi de lideratge. Montilla, Carod, Puigcercós, Saura, Mas, Duran o Nebrera (?), no semblen estar destinats a liderar Catalunya més enllà d’un o dos mandats més. Però... Com ha de ser el messies? Què diuen les escriptures? Què diuen els profetes anteriors? Aquí també, estem orfes de prediccions i, potser, també hem de recórrer a la Història per saber com ha de ser l’ungit.
Enyorança de Pujol.
Si prenem com a referència els líders catalans dels darrers 100 anys (limitant-nos a aquells que van encapçalar la reconstrucció nacional) veiem com (i això no és meu) el que tenen en comú Prat de la Riba, Macià i Jordi Pujol són tres coses: una idea del què ha de ser Catalunya, un model social d’integració i progrés i un projecte per assolir les dues primeres coses.
Només amb aquestes tres coses, en tenim prou per reconèixer el messies? Quasi que sí. I si passem per aquest sedàs, els Montilla, Carod, Puigcercós, Saura, Mas, Duran o Nebrera (?) qui queda?
Decebedor, no?
Però, a més, l’enviat ha de reunir algunes altres qualitats. Prenem com a exemple, Jordi Pujol, per proximitat històrica i coneixement més profund. Se l’ha qualificat de personatge polièdric. Posseïdor de múltiples facetes o cares que conformen un poliedre regular. Citant de memòria, podríem dir que en economia és un liberal (iniciativa, empresa, responsabilitat social), en allò social és un socialdemòcrata d’estil escandinau (jo t’ajudo, però a canvi que tu facis alguna cosa per tu i per al teu país), profundament cristià (catòlic, però no conservador, ni retrògrada i a més respectuós amb l’església sempre que assumeixi la seva part de feina i de responsabilitat en la construcció nacional), populista en el tracte amb la gent i a l’hora conscient del rol institucional i simbòlic d’un líder, políglota, etc.
Si tornem a fer servir aquestes qualitats com a sedàs... qui queda?
Reconeixem-ho, el trobem a faltar. I cerquem i cerquem sense trobar recanvi o un d’igual més jove. I no, no és en Carretero. Llàstima.
2 comentaris:
Entenc el que exposes al post.
Ara, jo ahir no esperava el messies. El que jo aspiro a trobar en Carretero no és ningú que faci de redemptor. Simplement que sigui una persona dins d'ERC que entengui que és molt mal negoci esquarterar l'espai nacionalista.
Figures com les del president Pujol o en Prat de la Riba es donen molt de tant en tant. Però mentre, el país, ha de saber aguantar. I aigualint el missatge, dividint el pensament nacionalista, l'únic que fem és recular.
Que en Carretero sigui ben crític, que vulgui prioritzar l'eix nacionalista dins d'ERC, aquesta és la fita. I tot el demés serà glòria.
Moltes gràcies pel teu comentari. És un privilegi que el primer comentari que es fa al meu blog vingui d'un blogaire consagrat com tu.
Evidentment, en el sopar d'abans d'ahir no es tractava d'això... El post és conseqüència de una conversa posterior al sopar, en la qual constatàvem que la majoria dels líders actuals (nacionalistes i no nacionalistes) estan a anys llum de Prat, Macià o Pujol, en un moment en el qual sembla que caldria que n'hi hagués almenys un amb la meitat de les qualitats d'aquest líders històrics.
Carretero representa la possibilitat d'un gir estratègic a ERC que permetrà una certa confluència de les forces nacionalistes? Totalment d'acord. Però no el veig preparat per liderar-ho. I del cantó dels possibles socis (CiU), tampoc.
No obstant, benvinguda sigui la seva iniciativa. És un pas endavant i és el que es pot fer ara. I com deia Carles Busquets (porter del Barça): "És lu que n'hi ha".
Publica un comentari a l'entrada